Avui diumenge 20 de novembre de 2011, es celebren eleccions al Congreso de los Diputados. En aquestes eleccions Catalunya hi perdrà més que en cap altres, per a la senzilla raó que Catalunya en el Congreso és molt minoritària i, per tant no pot guanyar res, a no ser ressonància internacional.

A Catalunya, en el Parlament, els partits catalans no son capaços de fer valdre la seva majoria, ni que sigui numèrica, per a ordir un pla Nacional d’emancipació, i per tant, i en conseqüència, el Parlament de Catalunya segueix la inèrcia del nacionalisme espanyol per defecte. Si els catalans no som capaços de defensar Catalunya al Parlament de Catalunya, el testimoni que donarem al Congreso serà el d’una tribu dividida per a la discussió amb pretensions de determinar si els àngels son mascles o femelles.

Quan hi penso, no deixa de sorprendre’m el fet que la lluita política a Catalunya, en períodes electorals sobre tot, gravita a l’entorn de la idea de Justícia.

I em sorprèn doblement per què un capteniment menat per a una posició maximalista, doctrinària i radical, és normalment poc pràctica i per tant poc intel·ligent, i per què, com ja he tractat d’explicar unes quantes vegades, a nivell social, individual, el model que tenim és garantista, de sobreprotecció, gairebé.

En anteriors opuscles havia intentat explicar el model de Justícia vigent en les “democràcies liberals occidentals”, reflectit i basat en l’obre d’en John Rawls “Una teoria de la Justícia”, model, al que la Constitució Española s’adapta justament en el vessant de ciutadania, mentre que en el capítol de la “territorialitat” es remet no a un model de justícia contractualista sinó a un model “utilitarista”.

Però tornant al tema, l’esquerres sovint per tal de guanyar vots i espai de representació, “Poder”, és veuen obligats, per agafar distància a les “no esquerres”, a radicalitzar-se, fent sovint un maximalisme que frega l’absolutisme dogmàtic.

És, entre d’altres, aquesta la raó per la que Catalunya ha esdevingut gairebé una ONG, que és alhora una de les causes de l’augment dels vots que engreixen el PP.

El maximalisme polític ens diria per exemple, que si un delinqüent és ric i ocupa una posició social alta, és un indesitjable i mal nascut, mentre que si és pobre i d’estrat social baix és una víctima del sistema capitalista.

O, que tots hem de ser iguals i per tant quan un a.m.p.a. de l’escola pública projecta habilitar activitats extraescolars, pagats per la seva butxaca, se’ls hi prohibeix. On aniríem a parar, això seria subvertir la igualtat d’oportunitats!!!.

En comptes de posar un llindar d’igualtat per sota, de mínims, el fiquen per d’alt, malbaratant un futur millor per alguns encara que sigui pagat pels seus pares. Tots hi perdem, és injust.

El PP guanya, ep!, quan escric això és una tant sols una hipòtesi, tanmateix val.

És prou clar que amb un opositor tant i tant tanoca-cap de suro el PP vagi a més.

Però els mals d’aquesta església platònica d’esquerres i els seus artífex inquisitorials no acaben aquí. En l’àmbit del independentisme també fa estralls.

Les esquerres “constitucionalistes” a Catalunya son el que no hi ha, tenen un morro que se’l trepitgen. Diu na Chacón que “no dir en campanya el que es farà en el govern és una estafa democràtica”, potser no se’n recorda d’allò de “La Catalunya que sap a on va”, per a no parlar del seu correligionari Peix Barbut.

Sempre maximalisme populista. En Rubalcaba diu que si una empresa de quatre treballadors no s’acull al conveni general els treballadors quedaran “desprotegits”, no sé quantes empreses xiques coneix aquest home que te una plaça pública “en propietat”, però en les que jo he conegut, sempre l’empresari s’ha fet un fart de treballar, i sovint els empleats han ajudat tant com han pogut per què els hi anaven “les garrofes”.

Però el cas que ens ocupa i interessa ara és el de ERC.

ERC va fer una aposta decidida per l’”independentisme social” compartint projecte polític amb PSC i ICV, per tal de bastir una societat igualitarista basada en els “drets socials de ciutadania”. El model social de uns i altres era compartit en un altíssim percentatge, la diferència més punyent era el fet que en un horitzó llunyà, uns volien un estat sobirà i els altres no, bé, si s’havien de mullar, postulaven un “federalisme” de manera recorrent.

Els fets acaben per configurar la realitat i la realitat és gairebé diametralment oposada al relat que proposaven les esquerres. La realitat és que les conseqüències socioeconòmiques del seu pla d’acció política han estat un desastre enorme, han deixat una societat catalana molt més subsidiada, menys productiva i trufada de guetos i nínxols nacionals forans que practiquen unes protopolítiques nacionals patrocinats sovint pels seus països d’origen, que no fan l’esforç cooperatiu que s’equivaldria amb el que reben.

Valgui a dir encara, que “l’aglutinador”, el referent d’aquesta realitat que pretenien eren “els drets socials de ciutadania” i no pas “La Catalanitat”. Sempre han estat molt bel·ligerants en contra el nacionalisme català.

Un cop això fracassat, i veient com l’independentisme creix sense que ells el puguin rendibilitzar, s’han vists “obligats” a fer una renovació i un gir estratègic.

La renovació ha estat justeta, més enllà del president i del candidat al “congreso”, el cos orgànic del partit és el mateix exactament.

De fet, el gir és sobre tot estratègic, pretén rendibilitzar l’independentisme tot i que el seu ADN continua sent “la classe” i no “la nació”. Això es deixa notar molt quan el candidat Bosch diu que la independència no és un fi en si mateix, sinó que és una eina per tal d’assolir el somni d’una societat justa i prospera socialment. Això vol dir, a cas, que si aquesta societat justa i prospera socialment es podés aconseguir sent espanyols, la independència seria sobrera?.

Un cop fet aquest moviment estratègic, de seguida, tot d’una, les esquerres no independentistes s’han afanyat a pressionar ERC des de el front ideològic.

El PSC els acusa d’un apropament a “la dreta nacionalista”, va de retro Satanàs!!, venuts al capitalisme i al feixisme !! vàlgue’m Marx!!

Els de ICV els interpel·len dient-los, “ep! autodeterminació sí, però sobirania popular, referèndums per a tot. Independència sí, si és per a fer una república socialista”.

El candidat Bosch és un equilibrista que passa la maroma a punt de caure, tant de bo la passi, però amb tot, ara per ara aquesta coalició només representa el que ja ERC havia representat, independentisme d’esquerres. En termes de transversalitat no hem avançat res. Miro Cat-sí, i només hi veig filomarxistes amb un ADN de “classe”.

Òbviament que no hi hagi un partit liberal independentista no és culpa seva, però hi ha en tot això que aquí us exposo un afer subjacent que em sembla de màxima importància.

En el moment en que sigui necessari un real apropament entre els sobiranistes de CiU i els independentistes d’esquerres per tal de escometre un pla determinat per a la emancipació nacional, el moviment ideològic d’esquerres pot ser un impediment, un ancoratge. Tal com veig ERC em sembla hostatge d’aquest flux de irracionalitat i radicalitat del que parlava al començament. Com he dit altres vegades, les diferencies respecta del model de Justícia social entre CiU i ERC no son tant grans com aparenten, però mentre ERC sigui hostatge dels marxistes, ecològics o no, la independència de Catalunya només serà un somni, la realització del qual serà impossible en bona part per “les esquerres”.

Aquestes eleccions poden ser una derrota estratègica per a preparar la victòria decisiva, si comprenem quins problemes tenim com a catalans, sinó serà un mer exercici de catarsi més i un altre batalla perduda en una guerra que lliurem nosaltres sols.

És de calaix que el dia abans d’unes eleccions toca fer el darrer toc de campanya. I qualsevol que em conegui, personalment o a través dels meus escrits, sabrà de la meva adscripció a ERC i per tant que el meu vot és per a aquesta formació; i ara, amb la nova direcció i el nou rumb que sembla haver pres, ho faig amb més convenciment que mai. Dit això, no penso dedicar gaire més espai a convèncer ningú.

Ja he dit en alguna altra ocasió que, per mi, aquestes eleccions tenen una importància relativa per a Catalunya. El que de veritat importa és el que puguin fer els partits catalans aquí. Perquè la sobirania i la dignitat nacional es defensen i s’exerceixen des de les nostres institucions. El que no vol dir que, mentre els catalans estiguin convocats a dir-hi la seva, no haguem de dir-hi la nostra. Ja sabem que les promeses electorals del Partit Popular són una farsa, perquè tothom sap (votants inclosos) que un cop guanyades les eleccions farà tot allò que ara diu que no farà, i encara tindrà la barra de culpar-ne els socialistes. I que les promeses electorals de la resta de partits quedaran reduïdes al dret a picar de peus o, com diuen encertadament els d’Iniciativa “… i a sobre hem de callar?”. L’important, doncs, no és el programa que puguin aplicar els diferents partits catalans, perquè no en podran aplicar cap, sinó la visualització del suport que tenen aquestes opcions. En el cas basc, no són pas pocs els qui estan preocupats pel suport que pugui tenir Amaiur; no pas per les iniciatives que pugui emprendre a les Corts espanyoles, està clar.

D’altra banda, per més que jo tingui la meva opció i que cregui que és la més escaient de votar, també penso que mirat globalment no hi ha una sola opció vàlida per als interessos de Catalunya. Els resultats no es podran valorar en funció només de l’èxit o el fracàs d’un partit, encara que sigui el meu, sinó del panorama global que quedarà retratat a les urnes. A part que puc entendre les raons personals que poden portar algú a passar de tota la “farsa” del sistema, o a abstenir-se particularment en aquest cas, o fent el gest d’emetre un vot en blanc o posar a la papereta una estelada que no es mirarà ningú més que els membres de la mesa corresponent i que es confondran amb la resta de nuls.

Ara bé, sí que voldria puntualitzar un fet. A vegades ens sorprèn que tenint tots els arguments a favor i creient-nos investits de la veritat absoluta, no obtinguem la resposta adient de la ciutadania. Una part, però només una part, es pot explicar perquè uns compten amb tots els recursos i el suport dels grans mitjans de comunicació i altres són silenciats sistemàticament i van amb un esclop i una espardenya. Però hi ha altres explicacions plausibles. Primer, que tenint bona part de la raó les opcions que es presenten amb els missatges més redemptors no mereixen prou confiança. Tan poca que alguns, malgrat tenir el Govern de Catalunya, es poden disputar la segona posició justament amb els enemics de Catalunya; d’altres, com el meu partit, aspiren a tenir una mínima representació; i encara n’hi ha que han optat per no presentar-se perquè sabien que la visualització del pèssim resultat que traurien els faria més mal que bé. Segon, que sovint per a defensar unes idees, o millor dit uns interessos partidistes, no només s’exposen els arguments reals i positius que les sustenten, sinó que s’exagera i es distorsiona la realitat fins al punt que la conclusió del ciutadà és que la proposta que podia estar carregada de raó els mereix ben poca confiança.

I en aquest darrer cas voldria posar-hi els qui essent partidaris de presentar-se a les eleccions espanyoles, en no poder-ho aconseguir perquè no ha estat acceptada la seva proposta de coalició, intenten vendre la moto que l’adversari polític amb qui volien coalitzar-se ja no és independentista i que no val la pena presentar-s’hi. No parlo dels qui, sincerament creuen que no s’han de presentar en aquestes o en d’altres eleccions, sinó d’aquells que no podent-s’hi presentar sense posar-se en evidència, opten per estripar les cartes i preferir que es perdi el vot independentista abans que vagi a parar a la competència. Probablement, la repercussió que pugui tenir aquesta mena d’actitud serà més aviat escassa, encara que impossible de quantificar, però sí que desacredita qui la pren.

El problema de fer prediccions és que a toro passat més d’un et pot retreure enrojolant-te les galtes quan errat  anaves. Bo i així jo m’ensumo què la primera força política que guanyarà les eleccions el proper diumenge a Catalunya serà la liderada pel Sr. Duran Lleida.

No se si perquè alguns creuen què és el que s’anomena vot útil (sincerament no crec que hi  hagi cap vot útil en unes eleccions espanyoles però) no se si serà perquè els altres partits no inspiren cap confiança o senzillament perquè molta gent votarà a qui considera el menys dolent.

Sigui com sigui en aquestes eleccions hi ha un fet que no s’havia donat abans en cap altre i és el fet que hi  la possibilitat del vot de càstig per les brutals pèrdues de drets socials dels treballadors de peu. Un vot de càstig que segurament no es veurà reflectit en el partit que governa el nostre país.

Si bé és cert que tots nosaltres som afectats de les retallades dels collons en més o menys mesura, alhora de votar el 20 N estic segur que la majoria de catalans no ho tindrà en comte i acabarà votant CiU. El fet de que la crisi sigui un fet internacional, el fet de què el govern es vegi obligat a prendre mesures antipopulars  per pressió del govern espanyol i fins i tot accions estúpides com el vídeo infame de les retallades sanitàries en la campanya del PSC faran que molts votants no senyalin com a culpables el grup de convergència i unió.

Potser estic equivocat però auguro els millors resultats de tota la història de CiU en unes eleccions espanyoles i una pèrdua notable de votants dels cràpules del PSC que acabaran en un transvasament cap a les urnes del PPC. Hi haurà un efecte igual que passa a l’estat espanyol, on el fet de ser un partit de dretes i esquerres no importa, només interessa el canvi pel canvi sense cap altre motivació en el votant.

Tot plegat un acte improductiu i  lamentable pel país, una pèrdua de sinergies i un èxit de la dreta espanyola. Aquesta dreta que governarà els propers quatre anys amb un amplia majoria per acabar la feina de destrucció de Catalunya que ja va començar   amb força el PSOE amb el Sr. ZP al cap davant.

Això sí, força cava a les seus de CiU celebrant amb rialles de cartró pedra l’aureola d’una gran victòria que serà tan èpica com estèril per ajudar a salvar al nostre poble. Només pensar-hi em ve fred a la boca de l’estómac.

Poseu-vos còmodes i contempleu immòbils el xàfec  perquè no hi haurà paraigües que us pugui aixoplugar  d’un tsunami que esdevindrà implacable escampant una negre ignomínia sobre la nostra llengua, cultura i vida.

Com m’agradaria equivocar-me, com m’agradaria que algú em pogués dir el proper dilluns quan equivocat i lluny que estava de la realitat en aquest desenllaç tan tràgic que dibuixen les meves paraules. Tan de bo, tan de bo….

La PxC té per lema “primer els de casa”, lema que la megafonia de la seva furgoneta electoral ens imposa pels nostres carrers en la llengua dels de fora. Encara que sembli contradictori, aquest engendre s’està convertint en el partit dels immigrants, en concret el de la immigració majoritària, la que el Franquisme intentava usar amb objectius de genocidi lingüístic contra el català. La veritable finalitat de la PxC no és altre que aconseguir l’hegemonia de la població hispanòfona lluitant contra la perillosa integració en el catalanisme d’aquells col·lectius immigrants minoritaris als quals tant els fot parlar català o un altre idioma, atès que son persones que venen a casa nostra conscients de la seva deslocalització (no arriben aquí dient “semos ehpañoles y estamos en España”).
.
Recordareu que fa uns quants articles us explicava com al poble la meva filla petita només pot jugar en català amb els nens marroquins, perquè els “catalans” de l’entorn només parlen en espanyol. Arran d’aquest escrit vaig tenir l’oportunitat de conversar amb unes quantes persones que em narraven experiències similars. Una d’elles, de Vilanova del Camí, em va comentar una anècdota sobre la PxC. Em deia que al seu barri ella és la única catalanoparlant, juntament amb el seu marit i el seu fill de set anys; tampoc no hi ha magrebins, sols persones de parla espanyola. Doncs resulta que al cap de poques setmanes d’instal.lar-se en aquest poble s’havia trobat en mig en un conversa política amb dues persones que estaven afalagant el partit de l’Anglada amb l’argument “los extranjeros deberían estar obligados a hablar la lengua de aquí”. Llavors, el fill petit del matrimoni, innocentment, va intervenir dient “però si els meus amics marroquins parlen català, els extrangers que no parleu la llengua d’aquí sou vosaltres”. Diu que la reacció dels “de casa” va ser furibunda, amb crits d’indignació al més genuí estil franquista: “ni moros ni catalanes, ehpañol, ehpañol, ehpañol!”.
.
En resum, aquest espai existeix i de clientela tampoc en falta. Ja hem vist com es complementa amb l’estratègia de Ciutadans i amb la del PP. Però per a alguns només és simple feixisme i per d’altres és sols una frickada, però en canvi jo ho veig com la continuació del Gran Objectiu d’Espanya,  d’un projecte de llarg calat pensat per a torpedinar tot allò que tendeixi a la integració. Ja s’ha vist que els plantejaments centristes acaben en la centralitat parlamentària i la seva influència social és mínima. En canvi estratègies com els del partit “Plataforma x Cals veïns” té més possibilitats de fer-nos mal.

.
.
.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
(Gothalonia)

L’acudit ja l’he escoltat o llegit per diferents canals. Diu que a la seu nacional de CDC, no paren de preguntar-se els uns als altres “I tu, a qui votaràs?” Bo, oi? Breu i mordaç. I és que els independentistes de Convergència, i els d’Unió -ep, no els oblidéssim pas!- tenen una oportunitat d’or per desfer-se d’aquest llast d’en Duran i Lleida. Avui corre per la xarxa una foto del cartell electoral del 1979, on apareix ell de jovenet, amb 27 anys, la criatura, darrere de la seva creu política, que no era altre que en Roca i Junyent. Això vol dir que en Duran porta més de tres dècades en política. Ha fet mai res que no sigui cobrar un sou polític? Ha treballat mai en l’àmbit privat? Com és possible que continuï en una activitat on tothom es crema al cap de 10 o 12 anys, tret és clar, de casos molt concret, com per exemple, el President Pujol. Però és clar, comparar l’un amb l’altre seria una mena d’insult a la intel.ligència. De fet s’odien cordialment. Encara recordo com en Roca el matxacava sense compassió. Duran va fer la mili amb en Roca, i a fe de déu que va haver d’empassar molta bilis, i perquè no dir-ho, molta merda. Però Roca, arribà un moment que va veure que ell no seria el successor de Pujol, i va optar per fer el salt a l’àmbit privat. Amb un èxit espatarrant, tot cal dir-ho. Si més no, en termes crematístics i d’influència social. Va ser cap el 1992, si no m’erro. En Duran va veure la seva oportunitat. Abans, però, va haver de suportar els Molins i els Trias, que van circular per Madrid de forma més aviat discreta.

No és cap casualitat que l’ascens de Duran a la primera línia del molt influent Grup Parlamentari de CiU al Congrés de Diputats tingués lloc amb el PP al govern de Madrid. De fet el seu auge polític va de la mà del creixement de l’aznarisme.

Duran també va veure com el seu somni de ser el successor de Pujol, s’esvaïa. La seva revenja va ser tractar amb tot el menyspreu possible el que acabaria sent-ho, l’Artur Mas. Aquest, com en Pujol, segur que té també un calaixet a la seva tauleta de nit, on desa, abans de llevar-se, cada dia, tots els atacs que en el seu moment va rebre de Duran. La seva relació, és públic i notori, és més aviat freda.

Però és cert que la política no és un episodi dels Teletubbies, i no cal que els polítics s’estic abraçant cada dia.

Per això penso que la millor manera de desfer-se d’aquest llast d’en Duran és botar-lo. Botar-lo, amb b alta, s’entén. I cal botar-lo, òbviament perquè no només no és independentista. És que és decididament anti-independentista. Llavors, si Convergència és un partit farcit d’independentistes, com es pot donar el vot a un polític que no és neutral, sinó que és totalment i decididament contrari a la Independència?

La resposta és que a Convergència hi ha moltes sensibilitats. D’acord. Però els independentistes convergents, que durant quatre anys malden per fer Catalunya un país més lliure, i ho fan amb convenciment, però hi ha un dia que cedeixen. És aquell dia que es lleven molt, molt d’hora, i sense badar boca, van al col.legi electoral i trien una papereta que comença per C i acaba per U, que, paradoxalment, els assegurarà que Catalunya continuarà quatre anys més sotmesa a Espanya, perquè en el seu programa no figura que en la propera legislatura es proclamarà la independència o es convocarà un referèndum d’autodeterminació.

Però cal tenir una altra cosa en compte. Duran ha fracassat lamentablement en no haver impedit la reforma constitucional acordada pel PSOE i el PP. Diguem-ho d’una altra manera. Duran no ha pogut impedir allò que sí que ho van impedir tots els seus antecessors al capdavant del grup parlamentari: tant el Jordi Pujol, com en Roca, en Molins o el Trias. Ha estat sota la presidència de Duran que l’estratègia reformista de CiU ha fracassat lamentablement. La qual cosa no fa més que assenyalar la seva progressiva marginalitat. De manera, que fins i tot pels convergents no independentistes, votar CiU és debades. No treu cap a res. Per això, en Duran es mostra irritable, i respon ofès a les preguntes dels periodistes, i la va vessant dia sí i dia també.

És l’hora de desempallegar-se d’aquest cadaver polític. El 20N pot ser un gran dia.

Diumenge vaig ser a l’acte central de campanya de CatalunyaSi al Palau de Congressos de Barcelona. Va ser Alfred Bosch qui va recordar que Jordi Pujol, expresident de la Generalitat i persona influent a CiU, havia dit, referint-se a Catalunya “Residuals o independents?

Recordo perfectament el moment en què tota la premsa es va fer ressò de les paraules de Jordi Pujol davant de més de 500 persones a l’Auditori de l’idEC – UPF. Fou a final de març. El títol de la conferència va ser: “Residuals o independents? O alguna alta solució?”.

Deia Jordi Pujol: «Durant més de 55 anys he treballat d’acord amb aquesta idea: “Jo abans que res sóc català i vull ser català. Amb el que comporta d’identitat i capacitat, sentiment i projecte col·lectius. Crec que això és compatible amb ser espanyol, i participar racionalment i sentimentalment a fons i lleialment en un projecte espanyol que això ho respectés. Si arribés el cas que Espanya rebutgés el ser català tal com he dit jo deixaria de sentir-me espanyol”»

Més encara: «Gairebé m’avergonyeix veure com la meva i la nostra actitud –que eren fruit d’un sentit de responsabilitat i de solidaritat autèntiques, d’arrel moral tant o més que política– ni han estat enteses ni han estat mínimament correspostes. Han estat i són burlades».

I: «Després de molts anys de mirar de dissuadir els qui optaven per l’independentisme, ara em trobo que no tinc arguments per rebatre’ls. Llevat del de la seva difícil viabilitat i del seu risc intern». De viabilitat per les «les dificultats polítiques per la banda d’Espanya, però també n’hi hauria per la banda d’Europa». I de risc intern perquè cal tenir en compte «la composició demogràfica de Catalunya i tot el que pugui dificultar la cohesió interna».

Jo vaig romadre vint-i-cinc anys al partit de Jordi Pujol. Alguna cosa compartia, i comparteixo. Una vegada més comparteixo algunes de les coses del que diu Jordi Pujol en aquest text, no totes. Espanya ha rebutjat, reiteradament el ser català com diu Jordi Pujol. És un fet. Efectivament, els polítics espanyols s’han burlat de les actituds “responsables” i, encara més, ens han insultat per convenciment o per guanyar vots, la qual cosa ha impregnat l’inconscient col·lectiu d’una gran part dels espanyols. Existeix xenofòbia vers nosaltres i negar-lo només és amagar la veritat.

Arribat a aquest punt. La pregunta sorgeix clara: Residuals o independents? Pel camí que porten la majoria dels partits polítics catalans és evident: residuals.

Jordi Pujol torna a donar en el clau: resumint-ho, por. Està ben clar que cap procés d’independència, ni en els estats més democràtics, és fàcil. Comporta moltes dificultats, però si no es dóna el primer pas no s’hi arriba. Amb por, però no es va enlloc.

El problema de CiU és justament aquest, por a donar el primer pas. Tanmateix les coses estan molt clares. Aquest comportament només ens portarà a ser residuals. Jo crec que no hi ha cap català que pensi que el pacte fiscal sorgit d’una relació bilateral és possible. No s’ho creuen ni els nens de P3. Rajoy ja hadit, amb el seu críptic discurs, que tot això és anecdòtic i pot servir per omplir pàgines de diari, per fer tertúlies i comentaris al carrer o a un bar. El discurs del pacte fiscal resistirà uns dies més, però la realitat s’imposarà ràpidament. I el dia després què?

Diu el Col·lectiu Joan Creixell: CiU tindrà, doncs, molts reptes després del 20-N. El principal, escollir entre ser els escolanets d’un prepotent PP, o encapçalar la unitat de totes les forces catalanistes per afrontar l’ofensiva centralista. No només per avançar cap al concert econòmic i el dret a decidir, sinó per construir una muralla de complicitats per defensar els eixos de la construcció nacional com la immersió, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la nostra policia, que el PP intentarà destruir com ja ha fet i ho fa a la resta dels Països Catalans.

CiU no està fent ara més que endarrerir el problema, no sé exactament per què. Encara que només siguin enquestes, totes les dades apunten a un desig de separació política, més o menys intensa, d’Espanya. Què cal esperar? Una majoria de què i de qui? La gent veu cada vegada menys decisiva la Generalitat. També diuen les enquestes que tenen més importància les eleccions espanyoles que les catalanes.

Mentre això passa, el dia 21 de novembre les urnes catalanes ja hauran donat un aclaparador triomf als partits espanyols, en vots i escons. Fins i tot el Partit Popular haurà sobrepassat en vots a CiU. I al conjunt de l’Estat hi haurà un partit omnipotent. Escolanets o unitat de totes les forces catalanistes per afrontar l’ofensiva centralista?

Deia Joan Carretero diumenge que un observador noruec no veuria altra cosa que una clara majoria no independentista (comptant CiU). Deia que ens hem forjat un imaginari que no es correspon amb la realitat. Ho deia també considerant que era absurd negar-se a tenir veu independentista en un parlament tan important al món com l’espanyol. Deia que veu Catalunya en una decadència brutal. Té raó. En aquest moment Catalunya, socialment i política està decadència. Ofegada sense recursos, no els tindrà en molt de temps, i políticament aïllada.

Tots aquests raonaments no poden portar més que a un lloc. Durant aquestes setmanes he reflexionat i no hi veig alternativa. A què hem d’esperar? Per què hem d’esperar? Hi ha vegades que es pot dir: qui dia passa any empeny, però en aquest cas la dita no és bona. Cada elecció que passa sense reacció catalana donem un pas endarrere. La gent veu, espanyols inclosos, que nosaltres podrem demanar els caps de setmana al carrer el dret a decidir, però que els dies de feina ens hi oblidem i ens supeditem al que decideixen els altres.

Les coses per a qualsevol persona “normal”, independentista o no, són ben clares. Serem nacionalment residuals. Davant d’això què hem de fer els que no volem ser residuals? Fàcil de dir i de fer: hem de votar independència. I qui diu que defensarà la independència? Jo en aquestes eleccions no veig altra candidatura que ERC-RCat-CatSí.

Són aquests els meus irrefutables arguments. Jo no vull esperar no sé què exactament per defensar la independència, a Catalunya, a Madrid, a Brussel·les i on calgui.

Per això dono suport públic a CatalunyaSi, des del convenciment que no ens defraudarà. Espero que vosaltres feu el mateix. Ningú més que el Partit Popular serà decisiu a Madrid per això cal que ens deixem d’històries i votem a qui amb les seves limitacions, amb la seva momentània, espero, petitesa digui les coses clares.

Votaré CiU. Vaig veure molt en diagonal el debat dels candidats a TV3 i feia molts anys que un acte d’aquestes característiques no em cansava tant. Hem arribat, certament, a un final de cicle. S’ha acabat més d’un bròquil i els realment indignats no som aquesta cosa borda que només té per nord plantar la tenda de campanya i convertir la indignació en un numeret.

Aquesta legislatura que ens prepara Espanya serà definitiva. El neo-franquisme –ara el de dretes-presidirà el govern, amb una majoria prou folgada. Catalunya serà, doncs, poc més que la mosca collonera del sistema.

Tenim quatre anys per endavant molt durs, però també molt alliçonadors. Si d’aquest xàfec no sabem treure conclusions que vagin més enllà de la politiqueta de partit, podem plegar. Portem molt de temps fent l’ase, des d’un punt de vista polític.

Els recanvis produïts en les direccions de les formacions hauria de servir per començar a percebre una nova forma d’executar la política, més d’acord amb els temps que corren. En aquest sentit potser Unió n’és l’excepció,  una estranya excepció.

Veure que al PP la Camacho no solament representa el de sempre, però en una versió més barroera, és una mal símptoma. Veure que el PSC s’enfonsa perquè ni el votant socialista pot suportar més impostura, és un mal símptoma. Veure aquesta cosa anomenada Iniciativa, més propera a una comunitat de veïns que a una altra cosa, fa venir arcades. Sort que no se’ls creu ni el més ase i pinten el que pinten.

Després ens queda aïllar la incògnita que plana damunt Esquerra, un cop han consumat la renovació. A mi em deixa una mica descol·locat aquest desfici per denunciar les dietes en taxis de ses senyories. O la sobrera insistència per  viatjar en classe turista. Em va semblar d’un ridiculisme difícil de superar i ahir diumenge el candidat hi insistia en un míting a Arenys de Mar. Aquest debat fonamentat en la xocolata del lloro em sembla impropi d’algú, que a més, aspira a dur-nos la independència. Amb una visió tan estreta del món, del nostre món, dubto molt que fem realitat cap somni per aquesta via.

Finalment, hi ha Unió.  O potser hauria de dir CiU? Sincerament, no ho sé pas. Només lamento la debilitat a la qual ara mateix està immersa la coalició. El context és molt dur. La victòria que ara mateix gestiona és enverinada. Cal començar a estendre ponts amb altres formacions. Dependre del PP a Catalunya és el principi de la fi.

Per encarar aquests quatre anys, que seran decisius per a nosaltres, cal començar a replantejar la relació Catalunya-Espanya amb una visió radicalment diferent a la vista fins el moment. Hi ha cert argumentari que ja ha entrat en via morta. S’ha acabat el possibilisme exhibit durant tant de temps. Espanya ja no té cap mena de complex a l’hora de mostrar-nos les urpes, ja siguin de dretes o d’esquerres. Estem més que avisats, no ens volen veure ni en pintura. S’ha acabat això d’una Catalunya catalana.

Votaré CiU, tot i que confesso que em costarà però el paisatge és desolador ara mateix. No ho faré amb masses alegries, sinó per eliminació. Considero que en Duran és un magnífic polític, el millor a Espanya.  A Catalunya ens cal algú que aposti per les tesis separatistes. Sense portar-les al punt del ridícul. Amb la desvergonya i el mateix convenciment que ara mateix gasta qualsevol altre polític, defensant el seu nacionalisme espanyolista. Espero que aquests quatre anys seran una magnífica ocasió per obrir els ulls i veure, entre d’altres coses, que no he fet el préssec. Jo i tots nosaltres, és clar.

Dessmond |http://dessmond.blogspot.com/

Com explicar-ho?, com il·lustra-ro?, per a on començar?.

Beneïts, tocats de la ma de Déu més fora d’aquest mon que no pas dins!, carregats d’una santa innocència i d’una pobresa d’esperit que remet de pet a la beatitud eterna.

Ah! Però!, certament però, la Virtut, amb majúscules, és ignorant de si mateixa, i moltes d’aquestes santedats nostrades ignorants de la seva càndida naturalesa actuen com si fossin del tot en aquest mon, i pretenen convocar les forces mateixes del destí per a tòrcer la marxa històrica d’aquest mon. Més els valdria i ens valdria a tots que romanguessin en la contemplació pura, i deixessin les coses d’aquest mon per als pecadors contumaços.

N’hi ha que estan tan convençuts de pertànyer a aquest mon que fins i tot practiquen la maldat instrumental per aconseguir la realització de la seva missió messiànica. Si han de dir que els ajustaments pressupostaris assassinen gent innocent… doncs ho diuen.

És clar que aquesta gent tenen com a “live motive” conformar la realitat d’aquest mon segons els seus models ideals platònics tot i que s’ha demostrat sobradament que la realitat no només se’ls hi resisteix sinó que va per a un camí dissociat de les seves pulsions.

Per a il·lustrar-ho succintament un exemple hauria de bastar.

En un moment de procés històric en que el factor treball va clarament a menys, en un context en que totes, totes, les dades econòmiques i financeres son més que dolentes, aquests apòstols del nirvana importen massivament ma d’obra no qualificada i ens fan creure que serà justament aquest agregat el que farà créixer la nostra economia i benestar, no es pot ésser més beneit. Ep!, alerta! Que son legió, fins i tot “La Caixa” emet “estudis” fraudulents per a tal de daurar-nos la píndola, ep! i el ramat que és encara més beneit, se l’empassa gola avall com qui es pren l’elixir de la vida eterna!.

Certament, ses santedats no han comprés que el que hem viscut fins arribar aquí, en aquest moment d’inflexió irreversible, ha quedat enrere i ja mai més ho tornarem a viure. Lo vell, el “barra lliure”, propiciat per a unes facilitats fiscals i monetàries, crèdit, gairebé sense límit, no ha estat esmerçat per a proveir-nos de canyes de pescar, sinó que ha estat esmerçat en regalar peix a tutti quanti, “barra lliure i universal” per a tothom, no pas “totolom” com va dir “de Cospedal”.

La qüestió, és que ara, seguint el fil de la exposició del professor Niño-Becerra (Más allà del CRASH), “lo nou” serà “gestionar la escassesa” i no tenim canyes de pescar i molta gent amb gana.

El candidat Duran, que no passa per beneit, tot i que…, es va atabalar molt i no va saber respondre gaire res quan un empresari holandès que fa més de vint anys que viu aquí li va demanar, si fa o no fa, com es quadre el pacte fiscal de Catalunya i les reivindicacions sobiranistes en un moment en que Europa te una exigència formidable respecte a la reducció del dèficit i el deute espanyol.

A ulls meus, que soc pecador, és prou clar que la real magnitud de la tragèdia encara no s’ha fet perceptible al ramat que pastura prats de bondadoses beneficències adolescents induïdes per a moments de processos de “lo vell”.

Europa davant la magnitud de la tragèdia ha desenrotllat l’únic pla possible, ha nodrit Irlanda, Portugal i Grècia, d’uns fons de “rescat” que garanteix la viabilitat del sistema financer europeu, bancs francesos i alemanys, garantint el pagament d’una part del deute per procedir tot seguit a una quitança. Fons solvents diuen que d’aquesta crisi no se’n sortirà amb un boom com en els anys cinc-quanta, més aviat s’aposta per assolir una estabilitat duradora que permeti transitar cap a “lo nou”.

Bé, Itàlia i Espanya son estats grans, nínxols econòmics grans, i la seva deriva cap a la fallida fa les coses més difícils, tanmateix a Itàlia ja han hagut d’acceptar un govern tutelat davant la disjuntiva de fer fallida. S’hauran d’ estrènyer el cinturó tant com per arribar a garantir el pagament d’un part important del seu deute, sense descartar una quitança en l’horitzò.

Ara, en aquesta situació de trànsit, i seguint el fil narratiu del professor Niño-Becerra, la prioritat és l’estalvi de “loqui ens quedi”, salvar els mobles, en aquest impàs no hi haurà “creixement” significatiu, evitar la fallida i salvar el que ens pugui quedar, estabilitzar el sistema.

Espanya va al darrera, “A 31 de desembre de 2010 i prenent com a referència  el PIB, el deute total d’Espanya es desglossa de la manera següent: el deute públic (Estat, ens regionals, ajuntaments i seguretat social) ascendia a una quantitat equivalent al 66,5% del PIB; el de les llars i famílies,  al 85%; les empreses no financeres, al 139%, i el de les entitats financeres , al 106%, lo que suma un totals de 4’2 billons d’euros, és a dir, el 396% del PIB. A en això afegeixi-s’hi un altre dada: d’aquesta xifra un total de 1’7 bilions d’euros. És a dir, el 164% del PIB, està en mans estrangeres.

En resum, Espanya, productivament, te una estructura antiquada i genera un relativament baix valor afegit, i depèn de l’exterior per a col·locar la seva producció i serveis, i del crèdit per a consumir i produir. Però l’estalvi intern ha estat insuficient per a finançar-lo, per lo que també el recurs al crèdit obtingut al exterior ha estat imprescindible per a funcionar. Paralelament…” (Más allá del CRASH- SANTIAGO NIÑO-BECERRA).

Tot senyala, que Espanya entrarà en estancament i/o recessió durant molt de temps, l’espoliació de Catalunya serà un element clau per fer possible que Espanya garanteixi el pagament del deute públic estatal.

La única alternativa plausible, per a Catalunya, per a no morir com a Nació i no quedar en una situació soci-econòmica compromesa i irreversible és esdevenir un Estat Sobirà.

Europa hauria d’entendre i acceptar, que una Espanya sense Catalunya i Euskal Herria seria un nínxol econòmic que es podria manegar com a Grècia, ajuts de “rescat” i quitança. Catalunya estaríem en condicions d’assumir la part del deute estructural de l’estat que ens pertoqués i, després de fer uns esforços socials considerables, en un termini d’entre cinc i deu anys estaríem en condicions de sumar-nos al capdavant de l’economia europea i mundial.

Però per tal que Europa ho entengui i ho accepti, cal que els catalans construïm aquest relat nacional, que els nostres partits polítics es posin a la feina. CiU i ERC han de fer pinya en la confecció i anunci d’aquest relat, i han d’anar a Europa amb aquest relat nacional. Mentre no facin això, faran el beneit, marejar la perdiu de vol gallinaci.

Aquest vol gallinaci pot està trufat de veritats i certeses, però tanmateix cap avanç xic ens serà ja rendible ni ens traurà el ventre de pena, res del que puguin fer “per se”, separadament ens traurà de “la crisi”. Per cert, de “la crisi” no en sortirem en el senti de “re-fer-nos”, la crisi és un transit cap a un nou paradigma.

Aquest nou paradigma es realitzarà en la gestió eficient de “la escassetat”, esmerçar recursos estalviats només serà possible si aquestes inversions tenen un gran retorn econòmic, i només així i en funció d’això serà possible la realització de la societat del benestar en un estadi determinat. Els polítics catalans i espanyols que encara es barallen amb la realitat i pretenen tornar al vell model de protecció absoluta i garanties totals de seguretat son uns beneits que enganyen a la gent.

Catalunya segueix, ara per ara, sota el govern de la conxorxa dels beneits.

Continuarà…

En política és molt important, o ho hauria de ser, saber distingir entre un enemic, un adversari o un contrincant; en el benentès que la precisió d’aquestes termes tampoc es pot prendre al peu de la lletra. Massa sovint, dóna la impressió que cada partit està lluitant en solitari contra la resta; o com si aquesta resta fos una amenaça homogènia de la qual hom vol deslliurar-se.

Tenen raó els socialistes quan afirmen que, per a Catalunya, no és igual el PP que el PSOE. Tan cert com que no és igual, com pretenen els socialistes, la dreta representada pels populars o la representada per CiU. En el panorama global de les forces polítiques trobaríem una gradació constant amb fronteres difícils de definir, però amb singularitats indiscutibles per a cada nucli dirigent. I aquest és el doble error: d’una banda, pretendre veure barreres insalvables i abismals entre el propi partit i la resta, i de l’altra no distingir les diferències existents al sí d’aquesta resta.

A les files atomitzades de l’independentisme se senten sovint veus escandalitzades pel fet que no s’assoleixi una unitat de les diferents formacions, però alhora, i sovint des dels mateixos sectors, es poden escoltar les crítiques i les desqualificacions més sagnants, normalment injustes, oblidant qui és el veritable enemic. Naturalment que seria bo que hi hagués més unitat independentista, tot i que convé sempre que hi hagi formacions independentistes de les diferents ideologies; però tampoc passa res que no hi sigui, si s’entén que aquells amb qui no ens hem pogut posar d’acord no són els nostres enemics, sinó companys de viatge que de moment caminen en paral·lel però que algun dia confluirem. I ja no diguem quan, en el moment que, ni que sigui parcialment, es comença a forjar una certa unitat d’acció, des de les mateixes files independentistes hi ha qui no s’està d’intentar dinamitar-ho, retraient als uns o als altres els errors comesos amb anterioritat, recordant les sortides de to desqualificadores que segurament s’havien llançat entre ells els qui ara es reagrupen, o posant com a handicap insalvable la presència de determinats dirigents.

No és cert, al meu entendre, que aquestes eleccions siguin tan transcendentals com diuen alguns, perquè el resultat espanyol està cantat i l’únic que resta és saber quin paper o quina força hi tindran els partits que defensen els interessos de Catalunya. És important treure bons resultats, però no pel que podran fer allà sinó pel que vulguem fer aquí.

Entenc que hi hagi qui opti per dir que no val la pena anar a votar o que és millor emetre un vot nul en senyal de protesta. Em costa d’entendre, però, si això ho diu qui en el cas que n’hagués tingut la possibilitat el seu grup hagués estat present en aquests comicis; és a dir, algú que ja veia la importància de tenir una força independentista a les Corts espanyoles, però que en no ser possible la seva prefereix que no n’hi hagi cap.

El dia 20 de novembre, l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul no passaran de ser una anècdota a peu de pàgina, que a més ningú es podrà atribuir en exclusiva. El que es visualitzarà són els suports que tenen les diferents opcions polítiques, entre les quals cal tenir ben clar que n’hi ha que són clarament enemigues i hostils al país, n’hi que poden tenir pantejaments massa curts o erronis al nostre entendre, d’altres que anant en la bona direcció potser no ens acaben de fer el pes, i per alguns exactament aquella que creiem que va en la direcció adequada.

En la mesura que els enemics es consolidin al país, voldrà dir que estem perdent la partida; i en la mesura que una majoria de la societat continuï creient en forces polítiques decidides a defensar els interessos nacionals, encara que sigui amb estratègies i fins i tot amb objectius no coincidents, podrem creure que tenim possibilitats, aquí, d’emprendre el camí de decidir el nostre futur.

Seria un desastre per a l’independentisme que CiU patís una severa derrota, encara que una part (perquè segur que només seria una petita part) de la desfeta l’aprofités ERC. Com seria un desastre, no només per a l’independentisme sinó també per a l’estratègia convergent de conformar-se de moment amb el pacte fiscal, que ERC-Rcat no tragués un resultat digne que confirmés l’aturada de la sagnia que ha patit en les darreres confrontacions electorals.

No ens confonguem. Catalunya té uns enemics declarats que volen destruir-la, bombardejar-la si poguessin. Té sectors que al nostre entendre s’equivoquen volent trobar l’impossible encaix i reconeixement a Espanya; però fins i tot creient que perjudiquen greument el país, no són els nostres enemics. I hi ha diferents opcions, amb estratègies divergents si voleu, que opten per la defensa dels interessos nacionals, que no són ni enemics ni adversaris.